Arquíloc digué:
«La guineu sap moltes coses, però l’eriçó en sap una d’important.»
I un article d’El Bloc de l’editor, després de citar aquest mateix proverbi, diu:
«Segons Berlin, els creadors i els pensadors –i les persones en general– es divideixen entre els que tenen una visió central unitària al voltant de la qual tot pren un sentit coherent, i els que persegueixen moltes finalitats diverses, tot sovint sense cap relació entre elles o fins i tot contradictòries. El primer tipus de personalitat intel·lectual o artística pertany als eriçons, el segon a les guineus.»
La veritat és que, d’un primer cop d’ull, a tots els articles que he llegit sobre aquesta qüestió sembla que es dóna preferència als eriçons. De fet, a la faula que hi ha darrere del proverbi d’Arquíloc és així: l’eriçó sempre aconsegueix defensar-se amb les seves punxes dels constants atacs de la guineu, encara que aquests siguin planejats d’infinites maneres distintes.
He de confessar que m’agrada més l’eriçó Plató que la guineu Aristòtil, potser perquè, efectivament, es veia molt més clar allò que buscava el primer, i com ho plantejava. Així i tot, em va agradar llegir alguns fragments dels Essais de Montaigne, i sempre he sentit debilitat per les obres del mític Shakespeare. I és que, encara que siguin del grup dels autors guineu, no deixen de ser uns dels grans.
De fet, em pregunto per què és l’eriçó qui sempre ha de sortir guanyant. Les punxes són com una closca per a ell. I una closca és protecció, però també simbolitza l’aïllament. Poden focalitzar-se molt en un sol tema, però, i si tot fossin eriçons, on seria l’intercanvi? Imagineu-vos un món on tot són eriçons, com diu la faula, «envoltats en una espiral d’espines punxegudes que apunten a totes direccions». Quina activitat hi hauria entre ells? Així mateix, si totes les persones fossin eriçons, cadascuna reclosa a casa seva investigant i parlant sobre un únic tema en concret, s’entendrien tant com si hi hagués persones guineu?
Aquesta qüestió també em fa pensar en el sistema educatiu d’avui en dia, sobretot pel que fa a carreres universitàries. Cada vegada n’hi ha més i més, amb noms cada cop més estranys, i no arribem a saber quina és quina. Abans, hi havia una carrera anomenada “Filosofia i Lletres”. Ara, aquest terme designa únicament una branca que conté desenes de graus universitaris. Realment, fer-nos tan “específics” ens ha fet més savis o més respectables?
Crec que la meva reflexió és mínimament comprensible. Per què conformar-nos només amb una branca de les mil i una en què s’ha dividit últimament el saber, si tenim tot de recursos per conèixer una mica de tot i poder dialogar amb l’altra gent, enriquir-nos i poder extreure el millor de cada cosa?
Les guineus també són necessàries. De fet, crec que ho són ambdós animals, perquè tots dos es necessiten per complementar-se i desenvolupar-se per arribar a allò que són. És veritat que, si només hi hagués guineus, seria un caos. Tot i així, en la situació contrària, l’aïllament estaria servit, com també la monotonia. Sense diàleg, sense un intercanvi d’opinions, no hi hauria l’objectiu d’arribar a la veritat, ni tan sols podríem avançar. De fet, moltes vegades ha estat a causa d’inconformisme amb determinades idees que s’han produït grans passes en la Història.
Pensant-ho bé, tal vegada l’ideal seria una mescla, millor dit, una progressió de guineu a eriçó. La resposta als “Per què?” que hauran sorgit després d’aquesta afirmació és senzilla: per endinsar-nos dins un tema, o bé per tenir unes conviccions clares, cal tenir una cultura general, ser conscients de la diversitat en què vivim i de tot allò que ens envolta. Crec que només així aconseguirem més fermesa i serem uns eriçons encara més bons. Una persona que ha quedat a l’etapa guineu és immadura, però una altra que ha anat directament a l’etapa eriçó és incompleta.
En conclusió, els grans autors poden ser tan guineu com eriçó, i no per formar part dels uns o dels altres seran millors o pitjors. De fet, qui diu que s’hagin de posar etiquetes? Pot ser bé que cadascun dels autors citats en l’article sobre Isaiah Berlin tinguessin les seves èpoques com a guineu i els seus episodis com a eriçons, encara que sempre sobresurti un dels dos animals. I és que hem de tenir les punxes dels eriçons per poder defensar-nos dels atacs, però també cal disposar de l’astúcia de les guineus per demostrar els nostres coneixements i rebatre’ls amb un argument encara millor.
